La Pasqua dels pecadors

Com tots els anys i sense retardar-se ni esborrar-se dels nostres calendaris arriba la Pasqua quan més la necessitàvem.

La Pasqua, eixa festa que ens salva la vida any rere any i que evita que es produïsquen milers de suïcidis simultanis al nostre país derivats de les altes taxes d’estrès per treball i per altres ocupacions igual d’avorrides. Però per això l’agafem amb tantes ganes...

I és que és normal; trobem a faltar eixos dies en que despertes i dius: ‘hui l’únic esforç que pense fer es trencar-li l’ou al cap de fulanito’. Ens encanta trencar coses damunt dels altres!

La veritat és que els ateus en aquestes festes ens ho passem d’allò més bé tal i com mana la tradició espanyola, i si m’apreteu molt encara més la valenciana, i fem d’un dia no laboral la festa més impressionant mai haguda, encara que el que li haja passat a Cristo ens importe ben poc...per no dir res!

I sense ser catòlica, ni tenir l’angoixa de veure com el fill del meu Déu mor i l’enterren en un cova i puja i baixa i toca la ‘marraixa’ i això que ens conten cada any a la televisió en pel·lícules ‘infumables’ sobre els sacrificis en la terra del fill de l’altíssim,que mor i es salvat no sé que, sóc super feliç en aquestes dates.

Però hi ha un petit assumpte que em preocupa. Els catòlics tenen un al·licient que els ateus no tenim: PECAR!

Sí, ells en esta setmana Santa ho tenen tot prohibit que ho he llegit als textos sacres. Que si no balles rock and roll, que si no menges carn, que si no et toques  i molt menys no tingues pensaments impurs...no ho fages!

I per tots és ben sabut que allò que ens està prohibit més ens abelleix, com més ‘impura’ resulta una conducta com a que ens fa més il·lusió... som així i jo tinc una teoria de perque.

Des de menuts en reprenen el sentiments salvatges i les passions i ens eduquen en la modositat en uns valors socials de repressió que fan que en quan tingam un moment per despertar el nostre costat rebel ho fem.

I açò us passa en Pasqua, cristians del món que es passeu les normes de la vostra religió per llocs prohibits i després aneu a veure processons i misses carregades de folklore però buides de sentiments.

Sí, açò és una crítica en tota regla...però no us molesteu, preocupeu-vos sols de passar unes felices Pasqües plenes de pecat, vici i processons. Curiosa mescla, oi?

XxC

La paraula incorrecta

Hui m’he llevat tard i amb els ulls pegats, com si una força estranya volguera que dormira unes hores més encara. He alçat el cap i he vist a la paret d’enfront del meu llit un quadre naïf, un quadre en el que hi havia escrita la paraula ‘l’amitié’ i baix del mot màgic apareixien dos persones besant-se i fent-se carícies que poc tenien a veure amb una amistat convencional d’eixes d’anar-te’n de canyes o jugar a cartes en estiu.

Quines coses, eh? ‘L’amitié’, però et bese amb ganes!

 Li he preguntat a ma mare que d’on havíem tret el quadre i m’ha dit que va ser un regal d’una tia francesa i que ja te més de 15 anys, que l’havia retrobat a casa la iaia, li havia semblat bonic i m’he l’havia posat ahí, a la pared d’en front del llit per suplir la falta de l’altre quadre que em vaig endur a València quan va començar el curs.

Jà,15 anys! Resulta que fa 15 anys tenien els mateixos problemes que tenim avui dia. No canviem ni a tirs, eh?

Moltes vegades m’he preguntat per què no li posem a cada cosa el nom que li correspon? Per què ens resulta tan difícil?

Si dos persones es besen amb eixes  ganes botges i s’apreten l’un contra l’altre amb una passió que fa que l’autora de la pintura es veja obligada a dibuixar cors rojos al voltant de la parella...  anomenar ‘amistat’ a la relació és com dir que el cel hui es morat, mentida!

Però no sé que faig teoritzant sobre açò, sent jo la primera que no té clar la nomenclatura de les seues relacions personals. En fi...

M’agradaria parlar amb la noia vestida de rosa del dibuix per dir-li que fóra valenta, que li digués al noi que lo seu no és una simple amistat, que ella vol més d’ell i que no vol besar-lo més si la cosa va a restar així, encara que li coste.

També voldria xerrar amb ell i explicar-li que no és dolent dir-li a una persona que la vols i que significa per a tu coses més importants i profundes que la resta de gent que et rodeja, que t’agrada abraçar-la per les nits, l’olor que fa i que s’enfade amb tu per eixes bovades que sempre acaben bé perque saps com fer-la riure.

...

Acabe de decidir que no m’agrada el quadre, és bonic, però no té les coses clares. Sí,sí, el quadre no té clares les coses i no vull coses incertes al meu voltant. El llevaré tan prompte com puga...perque em fa pensar i no vull, em negue.

Tal vegada el modifique i borre la paraula ‘amitié’ i pose en el seu lloc ‘liberté’ o quelcom paregut...ja vorem.

Però, lo realment ideal seria que triaren els dos amants la paraula que volem a sobre d’ells,no us sembla?

 Què pena que no puguen parlar i dir-se que, en lo seu, l’amistat no és més que un principi d’algo molt més gran i que la pintora no ha sabut veure que als seus ull brilla una altra paraula.