Fill: jo em vaig casar al McDonalds!

Jo era conscient de que el Mc Donalds formava part de les nostres vides; de les vides d’aquells que varem nàixer després de que el “comics” de la platja de Gandia fóra l’únic burguer proper i de les vides dels que quan varen ixir del ventre matern vegeren ja, a cada cantó, un d’aquests restaurants de menjar basura -bé, crec que prefereixen que els anomenem restaurants fast food, perque si el nom és en anglès té més glamour, clar-.

Em de reconèixer que aquesta cadena ens ha proposat sempre una gran alternativa barata als joves universitaris com jo, que estem pelats i no podem permetre’ns posar-nos sibarites.

Però hui m’he quedat de pasta de moniato, si més no.

He llegit en un conegut diari d’àmbit nacional  que ara el que més de moda està a la Xina és celebrar bodes al Mc Donalds, sí, sí, al lloc eixe tan elegant i perfumat de roses que sempre hem vist com a ideal per a celebrar grans esdeveniments, bah!

Jo la vec feliç, eh?

El pla no està tan malament, i és que casar-se costa molts diners, ací i a la xina,  i els pobres Xinesos estaven ja cansats de treballar(com a xinos, mai millor dit) per poder costejar-se la celebració de la seua feliç unió matrimonial. Moltes vegades, declaren els afectats asiàtics amb cara de circumstància,  es veien obligats inclús a demanar préstecs per a oferir una cerimònia amb un banquet tradicional que agradara a la família. Es veu que els Xinesos també tenen por a la família política, la volen tindre contenta des del minut 0; no som tan diferents com pretenen fer-nos creure, doncs.

El cas és que la cadena més famosa d’hamburgueses i altres productes igual d’oliosos  no ha volgut deixar passar la oportunitat de fer diners amb aquesta nova moda que ha nascut i ha ideat un pla de boda i inclou per un  preu “de risa” el menú, les invitacions i la decoració del local. Uuoohh! Ja m’ho veig: una petita sala amb flors, cadires de plàstic grogues i roges, pallassos dibuixats a les parets; el que es diu un lloc “guapet”, vamos.

Però en el fons, què més dona?

Segur que es disfruta igual el dia dinant al Mc, amb els novios vestits de blanc, rodejats de ketchup, creïlles refregides, Coca-Cola desbravada i el intent de pastís de poma que proposen a la seua extensíssima carta.

I per això jo em mostre a favor de la proposta de la cadena i llance des d’ací un missatge: que ningú deixe de casar-se, si així ho vol, per falta de diners per pagar el convit. El McDonalds us obri la porta de les seua sales, no serà el millor lloc del món, no serà el Bulli, però xico...és lloc!

Ara coneixent lo pomposos que som nosaltres els espanyolets crec que aquesta proposta es resistirà a aparèixer alguns anys més al nostre país...perque clar les fotos no ixen tan boniques!

Mira que monaeta, el cartonet en el nom de la parella i tot...

si és que...

La (mala)sort d'alguns...

Cal dir que hi ha algunes persones que naixen amb sort, com és el cas del tip este que és primer ministre d’Itàlia...mmm Berlusconi, sí.

Que si incitació a la prostitució de menors, que sí corrupció, que si manipulació de dades; i ell res, feliç en les seues famoses orgies i sense xafar el lloc on li correspondria estar.

No seré més directa no siga cosa que algú de Telecinco em llitja i siga vetada fins al final dels temps en la cadena del seu amiguet Vasile.

Altres, en canvi, en tenen menys, de sort,  i passen a formar part del grup abstracte d’aquells que s’autodenominen fracassats o “estrellats”, per això de que els afortunats diuen que “tenen estrella”.

I ATENCIÓ:  ara comença tot un text confeccionat d’ironia i de mala llet per la meua part, sóc així no ho puc remeiar.

Continuant amb el que deia de les persones amb poca sort i desgraciades, he trobat un exemple perfecte per a que vegeu com de desafortunada pot arribar a ser la vida d’un individu en alguns moments del seu recorregut. Contingueu les llàgrimes, per favor, no m’agradaria ser l’autora d’un blog melodramàtic.

Us contaré la història d’un pobre alcalde de dretes a qui les coses no li pinten massa bé, per ara. Resulta que el jutge de la trama infecta del Gürtel ha imputat a l’alcalde de Boadilla del Monte en el  “meollo” que tenen una colleta dels del PP montat. Sí, i tots estem d’acord en que el jutge ho ha fet molt injustament i sense cap tipus de prova, comportament habitual en els rojos, que t’acusen de furtar com qui veu ploure i tan tranquils.

mireu que careta de desinteressat i de bon xic té

Al bon home l’acusen per un delicte de negociacions prohibides amb funcionaris, per prevaricació i per tràfic d’influències.

Jo està clar que no m’ho puc creure: no sóc capaç d’imaginar-ho perque que algú em diga quan s’ha vist a algun “pepero” inofensiu fer això?...en la vida. Mai els ha pegat per robar diners públics, ells en respecten al màxim...no veieu que “somos sus conciudadanos”, home?

També he arribat a llegir en algun periòdic d’ideologia més d’esquerres que si estavem disposats a que persones com l’alcalde en qüestió ens governaren?

I la meua resposta és: no teniu cor, ací hi ha un home que està acollonat perque se li imputen delictes que no ha fet i vosaltres fen preguntetes estúpides? Jo tinc el cor desfet pensant en lo mal que ho estarà passant Juanito.

I ara ve lo més gros. El PP de Madrid no vol que l’alcalde de Boadilla es presente com a cap de llista de nou, per això de la imatge del partit i tot el rotllo. Quina pena, damunt de que l’acusen injustament li lleven el carrec: no es pot ser més cruel en esta vida.

No tinc res més que dir. Crec que ha quedat clar el que és una persona desgraciada en aquest país en el que vivim i crec que he deixat veure com compadim a aquells que es troben a una passa de la càrcer (però que s’han fet en tots els bitllets que els han cabut en els sacs durant alguna temporadeta) i com no condemnem actituds com la d’aquest individu.

Jo vull ser...cada dia una cosa!

Molts dies pense en el futur que mai viuré, en que jo podria haguera pogut ser una gran  ballarina de contemporani, o una prometedora model de tocats i altres complements histriònics   o una recomanada cirurgiana plàstica, d’eixes que posen mamelles a les famoses.

Sí, és cert; sempre he desitjat ser periodista: comunicar i interpretar la realitat i que m’envolta; descriure com veig el món i  bla, bla , bla. I és evident que ara que ho he aconseguit  em sent feliç i orgullosa de mi, a més,  segons els que millor em coneixen vaig pel bon camí i això també m’alaga.  Però, per desgràcia, aquest fet no fa que el meu cap pensador s’ature.

Jo segueixo fantasejant amb les possibilitats de futur que m’esperaven i que no vaig voler triar; -el que en economia s’anomena el cost d’oportunitat- i  he de saber acceptar-ho i assumir-ho: opció que refuse, opció que s’esfuma d’allò que en un principi era una llarga llista d’oportunitats que, a poc a poc, i cada dia acurte. 

Però com he dit,  de vegades se m’acosta al pensament -normalment els dies d’avorriment intens-  el relat imaginari de com haguera pogut ser la meua vida si hagués fet per arribar a ser “chica Almodovar”, o professora de francès a un institut menut d’una ciutat caòtica o nedadora de les que creuen l’estret sols com a entrenament diari, com a escalfament -no, no , millor borreu eixa imatge meua en bikini nedant com una botja, no es feu il·lusions que jo m’ofegue en ells lloc son l’aigua em cobreix els genolls, no crec que fóra el meu treball ideal si tinc en compte açò-.

Però, sóc tossuda com una mula, perseverant i ambiciosa així que sé que tot el que la meua ment em proposa en somnis m’hagués resultat factible: jo haguera pogut.

Tanmateix, com em deia un dels millors professors que he tingut mai Déu em va cridar pel camí de les lletres, de la redacció y da l’eloqüència voraç i no pel camí del drama, de les passarel·les de les grans ciutats o dels quiròfans gelats de les clíniques privades de Miami.

I ara que ho pense...A lo millor encara tinc sort! Tan debò em veig treballant en un programa a la televisió on em deixen ballar, actuar, donar de tant en tant una lliçó de com es pronuncia correctament  el  tan famós voulez vouz coucher avec moi, ce soir, banyar-me amb una màniga en directe(per això de lo de ser nedadora. Perdoneu,  és el que més s’acosta...)

...ai, els somnis!

I jo, mentre tot això m’arriba, seguiré creant-me possibles futurs poc tangibles però possibles i continuaré amb les meues filosofies.

Per ara jo feliç com una perdiu de ser un projecte viu de periodisme del anomenat seriós i una personeta amb ganes de fer veure tot el que porta a dins.

...ai, els somnis!

 

Quan falta la farina

No hi ha al món dos amants com aquells. Amants desitjosos de somnis conjunts, de carícies fugaces i besos de fresa. No hi ha al món dos amants com aquells, amants que es troben a cada passa, l’un al cap de l’altre.

S’esperen amb ànsies cada nit: quan arribes? I se’ls fa etern un instant separats...s’anomena obsessió, amor, locura.

Hagueren sigut capaços de caminar en la freda nit kilòmetres per trobar-se cara a cara, amb la mirada neta i plena d’il·lusió, hagueren agafat qualsevol tren amb destí ninguna part a canvi d’un segon a la seua terra promesa.

Darrere d’una frontera s’amaguen els cels, són gelosos de la seua ombra i caminen en paral·lel a ells el temor d’un final absolut.

Però, qui sap si ell tornarà a la llar: quan arribes?

Falta la farina i has de moure’t, botar de casa i buscar ocupació allà on no coneixes la llengua que parlen. Aprens costums, maneres i fingeixes estar bé. Mai aprendràs a no trobar a faltar, a oblidar als que s’han quedat i encara dormen al seu llit, ple de sentiment.

Són temps difícils, històrics, dels que formes part i en els que vas teixint una vida no plantejada, poc ideal, real.

Quan arribes?

T’has begut tota la pena, ja creus que no te’n queda massa. Et queden bons records, rialles, fotos, olors que distrauen els desitjos de somnis conjunts, de carícies fugaces i besos de fresa.

Quan arribes? Escrius lletres que rara vegada envies perque has esborronat amb llàgrimes la tinta: digues que m’has estimat com a ningun altre, que m’has sentit com a teu i que esperes que torne ja.

A la vora dels seus somnis, el temps passa més ràpid, es sent menys la solitud...Quan arribes?

Escric aquesta petita història de melancolia per a tots aquells que es troben fóra de casa, separats dels seus, lluny dels seus llars i que han de suportar distàncies, penúries i mirades hostils cada dia.

Somnieu en tornar i cregueu en un final feliç. Ànims.

La pasta de dents: beneida convivència

Resulta que fa més d’un més que no estava pel meu pis de València perque amb els exàmens he preferit quedar-me a casa i estar tranquil·leta i tot el rollo.

I fa exactament una setmana que vaig tornar al lloc on estic passant uns dels millors moments de la meua vida de forma continuada, però m’he pegat inevitablement amb el mur de la convivència de nou, avui ha sigut la pasta de dents.

Si heu parlat amb mi alguna vegada sabreu que sóc una xica molt normal, però amb el cap Déu sap on, jo supose que a estes hores ja deu estar per las Bahamas!

També sóc prou rareta en un sentit: seria capaç de recordar qualsevol data o detall o definició o imatge amb un sol cop de vista, tanmateix porte a la casa de València tres mesos i encara no sé de quin color és el meu tub de pasta de dents, sí, ja ho sé: molt heavy!

Fa menys d’un minut, N.V-la anomenaré així per no desvelar la seua identitat-, la meua companya de pis ha hagut de recordar-me que estic acabant amb els seus productes higiènics.  I gràcies que m’ho ha dit, perque jo convençuda de que eren meus...pobra!

I és que no és fàcil viure 24 hores seguides amb persones a les que acostumaves a veure una estona a classe, em senc al GH de la meua vida, però estic feliç.

Per sort jo he sabut elegir bé, i estic amb persones que t’ho posen fàcil, que mai et tiren res a la cara i que saben raonar- N.V, quan et poses nerviosa perque a la taula hi ha Colacao no t’ho tenim en compte-.

A més he de confessar que em trobe en  un pis d’artistes, les cançons de Shakira les destrossem a diari, però segur que ella està feliç...si no pa’ que les fa!

Així que hui dedique les meues lletres a les xiques del pis. Jovenetes que som capaces de fer d’un motxo un micròfon i que són adictes a la risa fàcil, ja sabeu no tenim preu. O sí? “dos cientos miL(lllllll) euros”.

Una mena d'Amélie d'anar per casa...

Avui, com tots els dies, m’he assegut a la cadira del meu escriptori després de dinar i he romàs uns instants davant de  la  pantalla  del meu ordinador , pensativa, amb una tassa de té fumejant a les mans i una bossa de galetes a la meua dreta que he anat devorant quasi sense adonar-me’n. També m’he connectat a les xarxes socials, quelcom que està fent-se molt habitual en mi, que em te agafada i que no sé si m’acaba d’agradar massa.

He passat una llarga estona pensant sobre que anava a escriure que us pugés  resultar divertit, estrany, dramàtic...que us enganxara! I He rumiat que hui era el torn ,tal vegada, de parlar sobre les manifestacions reiteratives al Caire per fer fora al dictador, o de  la brillant idea que ha nascut al cap de la nostra Rita de convertir “las fallas” en Patrimoni de la Humanitat, o sobre els efectes de la crisi econòmica en 2050. Val els que em coneixeu m’heu pillat, jo no sé  res d’economia, però estic decidida a saber-ne.

Però tot ha resultat ser temps perdut. No he tingut ni una  bona idea, i això que el meu cap no para ni un segon de pensar, i sabeu? Se li ocorren bones idees de tant en tant, només de tant en tant.

Tanmateix m’ha vingut una sensació d’enorme frustració no normal en mi...què dimonis, sóc estudiant de periodisme, hauria de poder xerrar-vos qualsevol cosa i fer que la creguéreu a peus junts...i ací, en aquest precís moment, m’ha vingut la inspiració, com una mena de raig que m’ha travessat ràpid.

Puc escriure sobre qualsevol cosa. He mirat per la finestra, pel meu balcó a la mar que és la ciutat de València, i he vist el bloc del costat; una finca plena de pisos plens de vida(ho he deduït perque de la majoria eixia llum) i m’ha donat per jugar una estona a ser una mena d’Amélie Poulain, arribant a imaginar-me que com seria la meravellosa vida d’aquelles persones del bloc d’enfront. Segur que en aquests moments algú està discutint amb la seua parella el perque no tindre el seu novè fill, o potser ara, fent la migdiada al tercer pis, es troba el que serà l’inventor definitiu de la vacuna contra la SIDA, o potser al terrat hi ha una paralla d’amants desitjosos de carn, ja sabeu la carn vol carn.

Però, de sobte me n'he adonat d'un fet que m’ha tornat a la realitat: he vist a una mare en la cuida netejant com una loca i ja m’he dit: vaja, una mare com qualsevol altra, amb un fill com qualsevol altre.

Cal dir que els moments idíl·lics i de fantasia a mi em duren poc, sóc una persona responsable, pendent del seu rellotge i les obligacions no em deixen passar-me tot el dia a la lluna, però hui m’ho he passat d’allò més bé inventant vides que de segur que ja existeixen en alguna part del món.

Perque...tot existeix en alguna part del món

Els petits plaers de viure

Passa el temps, més apressa del que m’agradaria moltes vegades.  El veig fugir com ho fa el ratolí del gat famolenc, a corre cuita,  i faig el que puc per aprofitar-lo tot; per fer que el temps s’enfade amb mi i m’acuse de que no el deixe transcórrer veloç .

Amb el seu fugir jo vaig creixent a poc a poc i vaig descobrint els secrets que amaga la vida darrere el mur de l’edat, i camine per tots els cantons que em quedaven ocults i que ara freqüente amb serenitat. Però no puc oblidar que fa no res no era així.

Encara recorde moltes nits abans de tancar el ulls i imbuir-me en el món dels somnis els petits plaers de quan un és petit i inconscient, aquells que amb una mica de sort mai s’oblidaran i que es conten als nets quan ja s’és molt gran.

Són coses menudes com embrutar-se les mans menjant els pastissos de la iaia o jugant amb el fanc, com trencar un primer objecte a propòsit, com desfer-se els cabells jugant amb un veí o com riure al sentir una paraula nova, que prompte usaràs amb total normalitat.

Tanmateix, sé que totes les etapes de la vida amaguen moments que, al cap dels anys, recordes amb enyorança i que desitges tornar a viure, tornar a sentir a prop, com la primera carícia dels seus llavis als teus, o el primer suspens a la universitat.

I ara comence a viure un moment  nou, ple de noves sensacions, de gent nova,d’ambients nous,amb nous espais i nous objectius que acomplir i n’estic convençuda: passarà ràpid, no durarà eternament, serà efímer com tot ho és.

Però promet disfrutar-ho com quan de menuda jugava amb la meua germana petita hores i hores a ser la millor mare del món i promet gaudir de cada instant, sense por a equivocar-me encara que ho faja una i mil vegades.

Una i mil vegades...

Si no ho contes, no existeix

Fa algun temps algú em va dir que si els meus actes passaven desapercebuts, que si la resta del món no sabia el que feia, que si ningú s'interessava pels meus moviments, que si em reservava tot per a mi, els meus actes desapareixerien en l'interior del meu cap i es convertirien immediatament en fets inexistents per als que em rodegen.

Sempre he cregut que esta era una frase  gran, verdadera.

Sempre he cregut que esta seria la gran frase de la meua vida, la que marcaria el meu camí...però la vaig oblidar durant un temps.

Curiosament, ahir, en una classe de sociologia de primer de periodisme, el professor, enmig d'un discurs sobre la societat moderna, la va tornar a pronunciar fermament i la frase va tornar a commoure, esta vegada més encara si és possible.
I aquest ha sigut el detonant, és esta afirmació la que ha fet que tinga ganes de començar un blog, de que m'abellisca comptar el que faig, la forma en què m'afecten les coses més insignificants, allò que em preocupa, el que em fa estimar, plorar, mirar a algú amb tendresa... i espere anar escrivint les meues inquietuds de futur, que no són pocas...

Aquest és el meu petit començament en açò de despullar-me emocionalment davant d'una xicoteta pantalla d'ordinador, però m'ha donat bones vibracions...

Sé que algú sabrà escoltar tot el que em queda per contar i sé que deixaré eixir tot de mí...