Passa el temps, més apressa del que m’agradaria moltes vegades. El veig fugir com ho fa el ratolí del gat famolenc, a corre cuita, i faig el que puc per aprofitar-lo tot; per fer que el temps s’enfade amb mi i m’acuse de que no el deixe transcórrer veloç .
Amb el seu fugir jo vaig creixent a poc a poc i vaig descobrint els secrets que amaga la vida darrere el mur de l’edat, i camine per tots els cantons que em quedaven ocults i que ara freqüente amb serenitat. Però no puc oblidar que fa no res no era així.
Encara recorde moltes nits abans de tancar el ulls i imbuir-me en el món dels somnis els petits plaers de quan un és petit i inconscient, aquells que amb una mica de sort mai s’oblidaran i que es conten als nets quan ja s’és molt gran.
Són coses menudes com embrutar-se les mans menjant els pastissos de la iaia o jugant amb el fanc, com trencar un primer objecte a propòsit, com desfer-se els cabells jugant amb un veí o com riure al sentir una paraula nova, que prompte usaràs amb total normalitat.
Tanmateix, sé que totes les etapes de la vida amaguen moments que, al cap dels anys, recordes amb enyorança i que desitges tornar a viure, tornar a sentir a prop, com la primera carícia dels seus llavis als teus, o el primer suspens a la universitat.
I ara comence a viure un moment nou, ple de noves sensacions, de gent nova,d’ambients nous,amb nous espais i nous objectius que acomplir i n’estic convençuda: passarà ràpid, no durarà eternament, serà efímer com tot ho és.
Però promet disfrutar-ho com quan de menuda jugava amb la meua germana petita hores i hores a ser la millor mare del món i promet gaudir de cada instant, sense por a equivocar-me encara que ho faja una i mil vegades.
Una i mil vegades...
No hay comentarios:
Publicar un comentario