Resulta que fa més d’un més que no estava pel meu pis de València perque amb els exàmens he preferit quedar-me a casa i estar tranquil·leta i tot el rollo.
I fa exactament una setmana que vaig tornar al lloc on estic passant uns dels millors moments de la meua vida de forma continuada, però m’he pegat inevitablement amb el mur de la convivència de nou, avui ha sigut la pasta de dents.
Si heu parlat amb mi alguna vegada sabreu que sóc una xica molt normal, però amb el cap Déu sap on, jo supose que a estes hores ja deu estar per las Bahamas!
També sóc prou rareta en un sentit: seria capaç de recordar qualsevol data o detall o definició o imatge amb un sol cop de vista, tanmateix porte a la casa de València tres mesos i encara no sé de quin color és el meu tub de pasta de dents, sí, ja ho sé: molt heavy!
Fa menys d’un minut, N.V-la anomenaré així per no desvelar la seua identitat-, la meua companya de pis ha hagut de recordar-me que estic acabant amb els seus productes higiènics. I gràcies que m’ho ha dit, perque jo convençuda de que eren meus...pobra!
I és que no és fàcil viure 24 hores seguides amb persones a les que acostumaves a veure una estona a classe, em senc al GH de la meua vida, però estic feliç.
Per sort jo he sabut elegir bé, i estic amb persones que t’ho posen fàcil, que mai et tiren res a la cara i que saben raonar- N.V, quan et poses nerviosa perque a la taula hi ha Colacao no t’ho tenim en compte-.
A més he de confessar que em trobe en un pis d’artistes, les cançons de Shakira les destrossem a diari, però segur que ella està feliç...si no pa’ que les fa!
Així que hui dedique les meues lletres a les xiques del pis. Jovenetes que som capaces de fer d’un motxo un micròfon i que són adictes a la risa fàcil, ja sabeu no tenim preu. O sí? “dos cientos miL(lllllll) euros”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario