Molts dies pense en el futur que mai viuré, en que jo podria haguera pogut ser una gran ballarina de contemporani, o una prometedora model de tocats i altres complements histriònics o una recomanada cirurgiana plàstica, d’eixes que posen mamelles a les famoses.
Sí, és cert; sempre he desitjat ser periodista: comunicar i interpretar la realitat i que m’envolta; descriure com veig el món i bla, bla , bla. I és evident que ara que ho he aconseguit em sent feliç i orgullosa de mi, a més, segons els que millor em coneixen vaig pel bon camí i això també m’alaga. Però, per desgràcia, aquest fet no fa que el meu cap pensador s’ature.
Jo segueixo fantasejant amb les possibilitats de futur que m’esperaven i que no vaig voler triar; -el que en economia s’anomena el cost d’oportunitat- i he de saber acceptar-ho i assumir-ho: opció que refuse, opció que s’esfuma d’allò que en un principi era una llarga llista d’oportunitats que, a poc a poc, i cada dia acurte.
Però com he dit, de vegades se m’acosta al pensament -normalment els dies d’avorriment intens- el relat imaginari de com haguera pogut ser la meua vida si hagués fet per arribar a ser “chica Almodovar”, o professora de francès a un institut menut d’una ciutat caòtica o nedadora de les que creuen l’estret sols com a entrenament diari, com a escalfament -no, no , millor borreu eixa imatge meua en bikini nedant com una botja, no es feu il·lusions que jo m’ofegue en ells lloc son l’aigua em cobreix els genolls, no crec que fóra el meu treball ideal si tinc en compte açò-.
Però, sóc tossuda com una mula, perseverant i ambiciosa així que sé que tot el que la meua ment em proposa en somnis m’hagués resultat factible: jo haguera pogut.
Tanmateix, com em deia un dels millors professors que he tingut mai Déu em va cridar pel camí de les lletres, de la redacció y da l’eloqüència voraç i no pel camí del drama, de les passarel·les de les grans ciutats o dels quiròfans gelats de les clíniques privades de Miami.
I ara que ho pense...A lo millor encara tinc sort! Tan debò em veig treballant en un programa a la televisió on em deixen ballar, actuar, donar de tant en tant una lliçó de com es pronuncia correctament el tan famós voulez vouz coucher avec moi, ce soir, banyar-me amb una màniga en directe(per això de lo de ser nedadora. Perdoneu, és el que més s’acosta...)
...ai, els somnis!
I jo, mentre tot això m’arriba, seguiré creant-me possibles futurs poc tangibles però possibles i continuaré amb les meues filosofies.
Per ara jo feliç com una perdiu de ser un projecte viu de periodisme del anomenat seriós i una personeta amb ganes de fer veure tot el que porta a dins.
...ai, els somnis!
No hay comentarios:
Publicar un comentario