Quan falta la farina

No hi ha al món dos amants com aquells. Amants desitjosos de somnis conjunts, de carícies fugaces i besos de fresa. No hi ha al món dos amants com aquells, amants que es troben a cada passa, l’un al cap de l’altre.

S’esperen amb ànsies cada nit: quan arribes? I se’ls fa etern un instant separats...s’anomena obsessió, amor, locura.

Hagueren sigut capaços de caminar en la freda nit kilòmetres per trobar-se cara a cara, amb la mirada neta i plena d’il·lusió, hagueren agafat qualsevol tren amb destí ninguna part a canvi d’un segon a la seua terra promesa.

Darrere d’una frontera s’amaguen els cels, són gelosos de la seua ombra i caminen en paral·lel a ells el temor d’un final absolut.

Però, qui sap si ell tornarà a la llar: quan arribes?

Falta la farina i has de moure’t, botar de casa i buscar ocupació allà on no coneixes la llengua que parlen. Aprens costums, maneres i fingeixes estar bé. Mai aprendràs a no trobar a faltar, a oblidar als que s’han quedat i encara dormen al seu llit, ple de sentiment.

Són temps difícils, històrics, dels que formes part i en els que vas teixint una vida no plantejada, poc ideal, real.

Quan arribes?

T’has begut tota la pena, ja creus que no te’n queda massa. Et queden bons records, rialles, fotos, olors que distrauen els desitjos de somnis conjunts, de carícies fugaces i besos de fresa.

Quan arribes? Escrius lletres que rara vegada envies perque has esborronat amb llàgrimes la tinta: digues que m’has estimat com a ningun altre, que m’has sentit com a teu i que esperes que torne ja.

A la vora dels seus somnis, el temps passa més ràpid, es sent menys la solitud...Quan arribes?

Escric aquesta petita història de melancolia per a tots aquells que es troben fóra de casa, separats dels seus, lluny dels seus llars i que han de suportar distàncies, penúries i mirades hostils cada dia.

Somnieu en tornar i cregueu en un final feliç. Ànims.