Avui, com tots els dies, m’he assegut a la cadira del meu escriptori després de dinar i he romàs uns instants davant de la pantalla del meu ordinador , pensativa, amb una tassa de té fumejant a les mans i una bossa de galetes a la meua dreta que he anat devorant quasi sense adonar-me’n. També m’he connectat a les xarxes socials, quelcom que està fent-se molt habitual en mi, que em te agafada i que no sé si m’acaba d’agradar massa.
He passat una llarga estona pensant sobre que anava a escriure que us pugés resultar divertit, estrany, dramàtic...que us enganxara! I He rumiat que hui era el torn ,tal vegada, de parlar sobre les manifestacions reiteratives al Caire per fer fora al dictador, o de la brillant idea que ha nascut al cap de la nostra Rita de convertir “las fallas” en Patrimoni de la Humanitat, o sobre els efectes de la crisi econòmica en 2050. Val els que em coneixeu m’heu pillat, jo no sé res d’economia, però estic decidida a saber-ne.
Però tot ha resultat ser temps perdut. No he tingut ni una bona idea, i això que el meu cap no para ni un segon de pensar, i sabeu? Se li ocorren bones idees de tant en tant, només de tant en tant.
Tanmateix m’ha vingut una sensació d’enorme frustració no normal en mi...què dimonis, sóc estudiant de periodisme, hauria de poder xerrar-vos qualsevol cosa i fer que la creguéreu a peus junts...i ací, en aquest precís moment, m’ha vingut la inspiració, com una mena de raig que m’ha travessat ràpid.
Puc escriure sobre qualsevol cosa. He mirat per la finestra, pel meu balcó a la mar que és la ciutat de València, i he vist el bloc del costat; una finca plena de pisos plens de vida(ho he deduït perque de la majoria eixia llum) i m’ha donat per jugar una estona a ser una mena d’Amélie Poulain, arribant a imaginar-me que com seria la meravellosa vida d’aquelles persones del bloc d’enfront. Segur que en aquests moments algú està discutint amb la seua parella el perque no tindre el seu novè fill, o potser ara, fent la migdiada al tercer pis, es troba el que serà l’inventor definitiu de la vacuna contra la SIDA, o potser al terrat hi ha una paralla d’amants desitjosos de carn, ja sabeu la carn vol carn.
Però, de sobte me n'he adonat d'un fet que m’ha tornat a la realitat: he vist a una mare en la cuida netejant com una loca i ja m’he dit: vaja, una mare com qualsevol altra, amb un fill com qualsevol altre.
Cal dir que els moments idíl·lics i de fantasia a mi em duren poc, sóc una persona responsable, pendent del seu rellotge i les obligacions no em deixen passar-me tot el dia a la lluna, però hui m’ho he passat d’allò més bé inventant vides que de segur que ja existeixen en alguna part del món.
Perque...tot existeix en alguna part del món
No hay comentarios:
Publicar un comentario