La Pasqua dels pecadors

Com tots els anys i sense retardar-se ni esborrar-se dels nostres calendaris arriba la Pasqua quan més la necessitàvem.

La Pasqua, eixa festa que ens salva la vida any rere any i que evita que es produïsquen milers de suïcidis simultanis al nostre país derivats de les altes taxes d’estrès per treball i per altres ocupacions igual d’avorrides. Però per això l’agafem amb tantes ganes...

I és que és normal; trobem a faltar eixos dies en que despertes i dius: ‘hui l’únic esforç que pense fer es trencar-li l’ou al cap de fulanito’. Ens encanta trencar coses damunt dels altres!

La veritat és que els ateus en aquestes festes ens ho passem d’allò més bé tal i com mana la tradició espanyola, i si m’apreteu molt encara més la valenciana, i fem d’un dia no laboral la festa més impressionant mai haguda, encara que el que li haja passat a Cristo ens importe ben poc...per no dir res!

I sense ser catòlica, ni tenir l’angoixa de veure com el fill del meu Déu mor i l’enterren en un cova i puja i baixa i toca la ‘marraixa’ i això que ens conten cada any a la televisió en pel·lícules ‘infumables’ sobre els sacrificis en la terra del fill de l’altíssim,que mor i es salvat no sé que, sóc super feliç en aquestes dates.

Però hi ha un petit assumpte que em preocupa. Els catòlics tenen un al·licient que els ateus no tenim: PECAR!

Sí, ells en esta setmana Santa ho tenen tot prohibit que ho he llegit als textos sacres. Que si no balles rock and roll, que si no menges carn, que si no et toques  i molt menys no tingues pensaments impurs...no ho fages!

I per tots és ben sabut que allò que ens està prohibit més ens abelleix, com més ‘impura’ resulta una conducta com a que ens fa més il·lusió... som així i jo tinc una teoria de perque.

Des de menuts en reprenen el sentiments salvatges i les passions i ens eduquen en la modositat en uns valors socials de repressió que fan que en quan tingam un moment per despertar el nostre costat rebel ho fem.

I açò us passa en Pasqua, cristians del món que es passeu les normes de la vostra religió per llocs prohibits i després aneu a veure processons i misses carregades de folklore però buides de sentiments.

Sí, açò és una crítica en tota regla...però no us molesteu, preocupeu-vos sols de passar unes felices Pasqües plenes de pecat, vici i processons. Curiosa mescla, oi?

XxC

La paraula incorrecta

Hui m’he llevat tard i amb els ulls pegats, com si una força estranya volguera que dormira unes hores més encara. He alçat el cap i he vist a la paret d’enfront del meu llit un quadre naïf, un quadre en el que hi havia escrita la paraula ‘l’amitié’ i baix del mot màgic apareixien dos persones besant-se i fent-se carícies que poc tenien a veure amb una amistat convencional d’eixes d’anar-te’n de canyes o jugar a cartes en estiu.

Quines coses, eh? ‘L’amitié’, però et bese amb ganes!

 Li he preguntat a ma mare que d’on havíem tret el quadre i m’ha dit que va ser un regal d’una tia francesa i que ja te més de 15 anys, que l’havia retrobat a casa la iaia, li havia semblat bonic i m’he l’havia posat ahí, a la pared d’en front del llit per suplir la falta de l’altre quadre que em vaig endur a València quan va començar el curs.

Jà,15 anys! Resulta que fa 15 anys tenien els mateixos problemes que tenim avui dia. No canviem ni a tirs, eh?

Moltes vegades m’he preguntat per què no li posem a cada cosa el nom que li correspon? Per què ens resulta tan difícil?

Si dos persones es besen amb eixes  ganes botges i s’apreten l’un contra l’altre amb una passió que fa que l’autora de la pintura es veja obligada a dibuixar cors rojos al voltant de la parella...  anomenar ‘amistat’ a la relació és com dir que el cel hui es morat, mentida!

Però no sé que faig teoritzant sobre açò, sent jo la primera que no té clar la nomenclatura de les seues relacions personals. En fi...

M’agradaria parlar amb la noia vestida de rosa del dibuix per dir-li que fóra valenta, que li digués al noi que lo seu no és una simple amistat, que ella vol més d’ell i que no vol besar-lo més si la cosa va a restar així, encara que li coste.

També voldria xerrar amb ell i explicar-li que no és dolent dir-li a una persona que la vols i que significa per a tu coses més importants i profundes que la resta de gent que et rodeja, que t’agrada abraçar-la per les nits, l’olor que fa i que s’enfade amb tu per eixes bovades que sempre acaben bé perque saps com fer-la riure.

...

Acabe de decidir que no m’agrada el quadre, és bonic, però no té les coses clares. Sí,sí, el quadre no té clares les coses i no vull coses incertes al meu voltant. El llevaré tan prompte com puga...perque em fa pensar i no vull, em negue.

Tal vegada el modifique i borre la paraula ‘amitié’ i pose en el seu lloc ‘liberté’ o quelcom paregut...ja vorem.

Però, lo realment ideal seria que triaren els dos amants la paraula que volem a sobre d’ells,no us sembla?

 Què pena que no puguen parlar i dir-se que, en lo seu, l’amistat no és més que un principi d’algo molt més gran i que la pintora no ha sabut veure que als seus ull brilla una altra paraula.

Els dies tristos

Es veu ambient de festa a la ciutat que em veu amb cara de son cada matí.

Sonen trons inesperats per allà on camine i s'oloren els somnis de polvora d'aquells que em rodegen i em fan feliç cada dia. Pareix que el cel aquests dies no vaja a portar-nos aigua, si no festa. No per a tots.

Hui el dia ha estat menys gris que els anteriors, però em note una pedra a dins, senc el pes del núvols més carregats a dins del cor i als hombres.

Les males notícies, de les que fuig amb totes les meues ganes, pareix ser que hui m'han agafat per darrere i se m'han pujat a les espatlles com si foren eixa tediosa motxilla que vols buidar quan arribes a casa després d'un dur dia de col·legi.

En una cridada el món se m'ha fet tan petit que l'he pogut guardar en una caixa d'Ikea, al menys durant algunes hores.

No trobe justes tantes coses.

Sempre he dit que no creia en cap Déu omnipotent i miraculós, però de vegades ve bé tirar-li les culpes a algú. És egoista.

Després de tan de temps sense escriure i de tant de temps d'evaporació esperaveu algun text més crític o més brillant, o més gracios. Pot ser.

Però he tractat d'evadir-me i he pensat en altres coses, tanmateix avui no puc parlar de ninguna altre individu al univers que no siga ella.

Ella era una dona jove, bruna, amb vitalitat i lluentor als ulls. Ella vivia com millor sabia i disfrutava cada moment com si anara ser l'últim. Era lliure i feliç i recorde les seues rialles i discussions amb el marit amb certa proximitat -com m'agradava el seu sentit de l'oblit per a les coses dolentes-.

Així és com la recorde ara mentre em cau una llàgrima gelada que va a parar als llavis; i encara que em produisca una enorme tristesa la seua pèrdua no vull pensar-ne més.

Sé que estarà bé i que mentre la recordem no haurà mort del tot, mai morirà del tot.

Ara done suport a una de les meues grans amigues que es queda sola i xafada al peu d'un llit plorant llàgrimes de sang i sentitn punyals al cor.

No t'amoines, morena. No plores més. Nosaltres tots els que t'estimem estem amb tu, i no deixarem que res puga nuvolarte els dies que ara van a vindre.

No vaig a seguir massa amb açò, perque no deixe de vore el seu rostre al cap. Tindria mil anècdotes que contar-vos en les que ella ha estat present i de les quals mai podrà ser borrada.

Però com diria una companya meua de treballs i altres vicis periodístics la clau està en menjar-se les adversitats i seguir endavant.

Xiqueta, seguix endavant per ella.

XxC

Fill: jo em vaig casar al McDonalds!

Jo era conscient de que el Mc Donalds formava part de les nostres vides; de les vides d’aquells que varem nàixer després de que el “comics” de la platja de Gandia fóra l’únic burguer proper i de les vides dels que quan varen ixir del ventre matern vegeren ja, a cada cantó, un d’aquests restaurants de menjar basura -bé, crec que prefereixen que els anomenem restaurants fast food, perque si el nom és en anglès té més glamour, clar-.

Em de reconèixer que aquesta cadena ens ha proposat sempre una gran alternativa barata als joves universitaris com jo, que estem pelats i no podem permetre’ns posar-nos sibarites.

Però hui m’he quedat de pasta de moniato, si més no.

He llegit en un conegut diari d’àmbit nacional  que ara el que més de moda està a la Xina és celebrar bodes al Mc Donalds, sí, sí, al lloc eixe tan elegant i perfumat de roses que sempre hem vist com a ideal per a celebrar grans esdeveniments, bah!

Jo la vec feliç, eh?

El pla no està tan malament, i és que casar-se costa molts diners, ací i a la xina,  i els pobres Xinesos estaven ja cansats de treballar(com a xinos, mai millor dit) per poder costejar-se la celebració de la seua feliç unió matrimonial. Moltes vegades, declaren els afectats asiàtics amb cara de circumstància,  es veien obligats inclús a demanar préstecs per a oferir una cerimònia amb un banquet tradicional que agradara a la família. Es veu que els Xinesos també tenen por a la família política, la volen tindre contenta des del minut 0; no som tan diferents com pretenen fer-nos creure, doncs.

El cas és que la cadena més famosa d’hamburgueses i altres productes igual d’oliosos  no ha volgut deixar passar la oportunitat de fer diners amb aquesta nova moda que ha nascut i ha ideat un pla de boda i inclou per un  preu “de risa” el menú, les invitacions i la decoració del local. Uuoohh! Ja m’ho veig: una petita sala amb flors, cadires de plàstic grogues i roges, pallassos dibuixats a les parets; el que es diu un lloc “guapet”, vamos.

Però en el fons, què més dona?

Segur que es disfruta igual el dia dinant al Mc, amb els novios vestits de blanc, rodejats de ketchup, creïlles refregides, Coca-Cola desbravada i el intent de pastís de poma que proposen a la seua extensíssima carta.

I per això jo em mostre a favor de la proposta de la cadena i llance des d’ací un missatge: que ningú deixe de casar-se, si així ho vol, per falta de diners per pagar el convit. El McDonalds us obri la porta de les seua sales, no serà el millor lloc del món, no serà el Bulli, però xico...és lloc!

Ara coneixent lo pomposos que som nosaltres els espanyolets crec que aquesta proposta es resistirà a aparèixer alguns anys més al nostre país...perque clar les fotos no ixen tan boniques!

Mira que monaeta, el cartonet en el nom de la parella i tot...

si és que...

La (mala)sort d'alguns...

Cal dir que hi ha algunes persones que naixen amb sort, com és el cas del tip este que és primer ministre d’Itàlia...mmm Berlusconi, sí.

Que si incitació a la prostitució de menors, que sí corrupció, que si manipulació de dades; i ell res, feliç en les seues famoses orgies i sense xafar el lloc on li correspondria estar.

No seré més directa no siga cosa que algú de Telecinco em llitja i siga vetada fins al final dels temps en la cadena del seu amiguet Vasile.

Altres, en canvi, en tenen menys, de sort,  i passen a formar part del grup abstracte d’aquells que s’autodenominen fracassats o “estrellats”, per això de que els afortunats diuen que “tenen estrella”.

I ATENCIÓ:  ara comença tot un text confeccionat d’ironia i de mala llet per la meua part, sóc així no ho puc remeiar.

Continuant amb el que deia de les persones amb poca sort i desgraciades, he trobat un exemple perfecte per a que vegeu com de desafortunada pot arribar a ser la vida d’un individu en alguns moments del seu recorregut. Contingueu les llàgrimes, per favor, no m’agradaria ser l’autora d’un blog melodramàtic.

Us contaré la història d’un pobre alcalde de dretes a qui les coses no li pinten massa bé, per ara. Resulta que el jutge de la trama infecta del Gürtel ha imputat a l’alcalde de Boadilla del Monte en el  “meollo” que tenen una colleta dels del PP montat. Sí, i tots estem d’acord en que el jutge ho ha fet molt injustament i sense cap tipus de prova, comportament habitual en els rojos, que t’acusen de furtar com qui veu ploure i tan tranquils.

mireu que careta de desinteressat i de bon xic té

Al bon home l’acusen per un delicte de negociacions prohibides amb funcionaris, per prevaricació i per tràfic d’influències.

Jo està clar que no m’ho puc creure: no sóc capaç d’imaginar-ho perque que algú em diga quan s’ha vist a algun “pepero” inofensiu fer això?...en la vida. Mai els ha pegat per robar diners públics, ells en respecten al màxim...no veieu que “somos sus conciudadanos”, home?

També he arribat a llegir en algun periòdic d’ideologia més d’esquerres que si estavem disposats a que persones com l’alcalde en qüestió ens governaren?

I la meua resposta és: no teniu cor, ací hi ha un home que està acollonat perque se li imputen delictes que no ha fet i vosaltres fen preguntetes estúpides? Jo tinc el cor desfet pensant en lo mal que ho estarà passant Juanito.

I ara ve lo més gros. El PP de Madrid no vol que l’alcalde de Boadilla es presente com a cap de llista de nou, per això de la imatge del partit i tot el rotllo. Quina pena, damunt de que l’acusen injustament li lleven el carrec: no es pot ser més cruel en esta vida.

No tinc res més que dir. Crec que ha quedat clar el que és una persona desgraciada en aquest país en el que vivim i crec que he deixat veure com compadim a aquells que es troben a una passa de la càrcer (però que s’han fet en tots els bitllets que els han cabut en els sacs durant alguna temporadeta) i com no condemnem actituds com la d’aquest individu.

Jo vull ser...cada dia una cosa!

Molts dies pense en el futur que mai viuré, en que jo podria haguera pogut ser una gran  ballarina de contemporani, o una prometedora model de tocats i altres complements histriònics   o una recomanada cirurgiana plàstica, d’eixes que posen mamelles a les famoses.

Sí, és cert; sempre he desitjat ser periodista: comunicar i interpretar la realitat i que m’envolta; descriure com veig el món i  bla, bla , bla. I és evident que ara que ho he aconseguit  em sent feliç i orgullosa de mi, a més,  segons els que millor em coneixen vaig pel bon camí i això també m’alaga.  Però, per desgràcia, aquest fet no fa que el meu cap pensador s’ature.

Jo segueixo fantasejant amb les possibilitats de futur que m’esperaven i que no vaig voler triar; -el que en economia s’anomena el cost d’oportunitat- i  he de saber acceptar-ho i assumir-ho: opció que refuse, opció que s’esfuma d’allò que en un principi era una llarga llista d’oportunitats que, a poc a poc, i cada dia acurte. 

Però com he dit,  de vegades se m’acosta al pensament -normalment els dies d’avorriment intens-  el relat imaginari de com haguera pogut ser la meua vida si hagués fet per arribar a ser “chica Almodovar”, o professora de francès a un institut menut d’una ciutat caòtica o nedadora de les que creuen l’estret sols com a entrenament diari, com a escalfament -no, no , millor borreu eixa imatge meua en bikini nedant com una botja, no es feu il·lusions que jo m’ofegue en ells lloc son l’aigua em cobreix els genolls, no crec que fóra el meu treball ideal si tinc en compte açò-.

Però, sóc tossuda com una mula, perseverant i ambiciosa així que sé que tot el que la meua ment em proposa en somnis m’hagués resultat factible: jo haguera pogut.

Tanmateix, com em deia un dels millors professors que he tingut mai Déu em va cridar pel camí de les lletres, de la redacció y da l’eloqüència voraç i no pel camí del drama, de les passarel·les de les grans ciutats o dels quiròfans gelats de les clíniques privades de Miami.

I ara que ho pense...A lo millor encara tinc sort! Tan debò em veig treballant en un programa a la televisió on em deixen ballar, actuar, donar de tant en tant una lliçó de com es pronuncia correctament  el  tan famós voulez vouz coucher avec moi, ce soir, banyar-me amb una màniga en directe(per això de lo de ser nedadora. Perdoneu,  és el que més s’acosta...)

...ai, els somnis!

I jo, mentre tot això m’arriba, seguiré creant-me possibles futurs poc tangibles però possibles i continuaré amb les meues filosofies.

Per ara jo feliç com una perdiu de ser un projecte viu de periodisme del anomenat seriós i una personeta amb ganes de fer veure tot el que porta a dins.

...ai, els somnis!

 

Quan falta la farina

No hi ha al món dos amants com aquells. Amants desitjosos de somnis conjunts, de carícies fugaces i besos de fresa. No hi ha al món dos amants com aquells, amants que es troben a cada passa, l’un al cap de l’altre.

S’esperen amb ànsies cada nit: quan arribes? I se’ls fa etern un instant separats...s’anomena obsessió, amor, locura.

Hagueren sigut capaços de caminar en la freda nit kilòmetres per trobar-se cara a cara, amb la mirada neta i plena d’il·lusió, hagueren agafat qualsevol tren amb destí ninguna part a canvi d’un segon a la seua terra promesa.

Darrere d’una frontera s’amaguen els cels, són gelosos de la seua ombra i caminen en paral·lel a ells el temor d’un final absolut.

Però, qui sap si ell tornarà a la llar: quan arribes?

Falta la farina i has de moure’t, botar de casa i buscar ocupació allà on no coneixes la llengua que parlen. Aprens costums, maneres i fingeixes estar bé. Mai aprendràs a no trobar a faltar, a oblidar als que s’han quedat i encara dormen al seu llit, ple de sentiment.

Són temps difícils, històrics, dels que formes part i en els que vas teixint una vida no plantejada, poc ideal, real.

Quan arribes?

T’has begut tota la pena, ja creus que no te’n queda massa. Et queden bons records, rialles, fotos, olors que distrauen els desitjos de somnis conjunts, de carícies fugaces i besos de fresa.

Quan arribes? Escrius lletres que rara vegada envies perque has esborronat amb llàgrimes la tinta: digues que m’has estimat com a ningun altre, que m’has sentit com a teu i que esperes que torne ja.

A la vora dels seus somnis, el temps passa més ràpid, es sent menys la solitud...Quan arribes?

Escric aquesta petita història de melancolia per a tots aquells que es troben fóra de casa, separats dels seus, lluny dels seus llars i que han de suportar distàncies, penúries i mirades hostils cada dia.

Somnieu en tornar i cregueu en un final feliç. Ànims.