Els dies tristos

Es veu ambient de festa a la ciutat que em veu amb cara de son cada matí.

Sonen trons inesperats per allà on camine i s'oloren els somnis de polvora d'aquells que em rodegen i em fan feliç cada dia. Pareix que el cel aquests dies no vaja a portar-nos aigua, si no festa. No per a tots.

Hui el dia ha estat menys gris que els anteriors, però em note una pedra a dins, senc el pes del núvols més carregats a dins del cor i als hombres.

Les males notícies, de les que fuig amb totes les meues ganes, pareix ser que hui m'han agafat per darrere i se m'han pujat a les espatlles com si foren eixa tediosa motxilla que vols buidar quan arribes a casa després d'un dur dia de col·legi.

En una cridada el món se m'ha fet tan petit que l'he pogut guardar en una caixa d'Ikea, al menys durant algunes hores.

No trobe justes tantes coses.

Sempre he dit que no creia en cap Déu omnipotent i miraculós, però de vegades ve bé tirar-li les culpes a algú. És egoista.

Després de tan de temps sense escriure i de tant de temps d'evaporació esperaveu algun text més crític o més brillant, o més gracios. Pot ser.

Però he tractat d'evadir-me i he pensat en altres coses, tanmateix avui no puc parlar de ninguna altre individu al univers que no siga ella.

Ella era una dona jove, bruna, amb vitalitat i lluentor als ulls. Ella vivia com millor sabia i disfrutava cada moment com si anara ser l'últim. Era lliure i feliç i recorde les seues rialles i discussions amb el marit amb certa proximitat -com m'agradava el seu sentit de l'oblit per a les coses dolentes-.

Així és com la recorde ara mentre em cau una llàgrima gelada que va a parar als llavis; i encara que em produisca una enorme tristesa la seua pèrdua no vull pensar-ne més.

Sé que estarà bé i que mentre la recordem no haurà mort del tot, mai morirà del tot.

Ara done suport a una de les meues grans amigues que es queda sola i xafada al peu d'un llit plorant llàgrimes de sang i sentitn punyals al cor.

No t'amoines, morena. No plores més. Nosaltres tots els que t'estimem estem amb tu, i no deixarem que res puga nuvolarte els dies que ara van a vindre.

No vaig a seguir massa amb açò, perque no deixe de vore el seu rostre al cap. Tindria mil anècdotes que contar-vos en les que ella ha estat present i de les quals mai podrà ser borrada.

Però com diria una companya meua de treballs i altres vicis periodístics la clau està en menjar-se les adversitats i seguir endavant.

Xiqueta, seguix endavant per ella.

XxC