Si no ho contes, no existeix

Fa algun temps algú em va dir que si els meus actes passaven desapercebuts, que si la resta del món no sabia el que feia, que si ningú s'interessava pels meus moviments, que si em reservava tot per a mi, els meus actes desapareixerien en l'interior del meu cap i es convertirien immediatament en fets inexistents per als que em rodegen.

Sempre he cregut que esta era una frase  gran, verdadera.

Sempre he cregut que esta seria la gran frase de la meua vida, la que marcaria el meu camí...però la vaig oblidar durant un temps.

Curiosament, ahir, en una classe de sociologia de primer de periodisme, el professor, enmig d'un discurs sobre la societat moderna, la va tornar a pronunciar fermament i la frase va tornar a commoure, esta vegada més encara si és possible.
I aquest ha sigut el detonant, és esta afirmació la que ha fet que tinga ganes de començar un blog, de que m'abellisca comptar el que faig, la forma en què m'afecten les coses més insignificants, allò que em preocupa, el que em fa estimar, plorar, mirar a algú amb tendresa... i espere anar escrivint les meues inquietuds de futur, que no són pocas...

Aquest és el meu petit començament en açò de despullar-me emocionalment davant d'una xicoteta pantalla d'ordinador, però m'ha donat bones vibracions...

Sé que algú sabrà escoltar tot el que em queda per contar i sé que deixaré eixir tot de mí...